Llaberia

Llaberia, tens l’encís fulgent dels pobles de ranci llinatge. Les pedres ferrenyes que formen les teves cases pairals parlen. Les pedres immutables ploren les llars perdudes. Si hom s’atura i les toca rep unes sensacions que es poden interpretar.

El passat torna a tu amb extremitud ajudat pels homes i dones que treballen perquè la memòria romangui. El museu del Bast n’és un exemple fascinador i interessant. La imaginació vola i hom es transporta a l’època en què la Benvinguda infant, ànima mater del poble, anava a escola, on uns quants alumnes de diferents edats hi assistien tots junts quan les feines del camp o de la llar els hi permetien. Es poden sentir les rialles i el tabustol quan corrien pels teus carrerons, cofois per ser alliberats d’escola.

Els teus carrers on hom respira el perfum del passat no seran mai deserts mentre les pedres aguantin. L’aire els omple de fragàncies oblidades, de flaires àrids i secs que s’obstinen a atiranyar. Vida rera vida, les ànimes eternes et sotgen perquè ningú no et faci perdre el teu encant.

El que més em meravellà de tu fou l’alegria oculta, com si guardessis tots els sentiments positius de la teva gent i llur resplendor fos atemporal, com el de l’Amic que va permetre’m conèixer-te.

No vaig voler cedir a la nostàlgia de la realitat tangible perquè fóra condemnar-te a l’oblit. I malgrat totes les absències, el teu ésser històric i digne ha de transmetre què la vida també és esperança, tendresa passió i amor.

Gràcies Amiga, t’enyoro.

Àngels

(María de los Ángeles Díaz Bravo - escrit pel Butlletí " Les Quatre Estacions "

02.08.2005)